Després dels Pecats d’omissió

   Amb el sol encara traient-se les lleganyes torno a veure la llacuna. Abans-d’ahir la vaig descobrir al lluny, quan ja era tard. Avui tinc tot el dia per davant. Però em fa mandra caminar tot el tros que m’hi separa, quan encara no he esmorzat. Miro amb els binocles i veig la colònia de flamencs al fons. Ha de ser maco veure’ls de més a prop. Em tenta. Em decideixo. Vaig cap allà. Al desert no és fàcil calcular les distàncies. Tot és pla, no hi ha gaire referències. Passa mitja llarga hora fins que arribo al llindar. Llavors, la sorpresa. Un mur verd no em deixa passar. 

   Hi ha una mena de cinturó d’herbes altes al voltant de la llacuna que no sé com franquejar. Tenen la mateixa forma que l’herba de pastura dels Pirineus, que neix en mil petits matolls sembrant de punts verds el terra. Però aquí cada matoll fa metre i mig d’alçada, i les fulles son rodones i punxegudes, més semblants a palla que a herba. Entre matoll i matoll no es veu el terra. Vaig palpant amb el peu amb compte, per notar a on trepitjo. Al segon o tercer pas no trobo el terra. Tiro enrere, per aquí no puc passar, no veig a on poso el peu. No oblido que tot i ser una llacuna mig seca, estic envoltat de desert. No sé quina mena de serps o altres bestioles pot haver amagades entre la gespa. Per si de cas, m’estimo més no trepitjar-ne cap sense veure-la. Torno a enrere, camino un tros més pel llindar del mur. Torno a intentar-ho. No veig el terra. No sé a on trepitjo. Torno enrere. Un tros més enllà. Ho torno a provar. El sol va fent el seu camí i començo a suar. Fa una hora que busco un pas i no el trobo. Em sembla que ho hauré de deixar. 

Llavors recordo el teu poema, Joan*:

    Penediment? Mai per les coses fetes.
    Sols els pecats d’omissió són els que couen
    quan anys més tard ens adonem
    que hauríem pogut ser uns altres
    d’haver tingut allò que s’ha de tenir
    i haver avançat amb ànsia i imprudència.

    Si no arribo fins als flamencs m'en penediré, n'estic segur. Ho he de fer. Però com? En aquesta terra la imprudència de caminar sense veure el terra em sembla excessiva, sobretot considerant que després hauré de tornar pel mateix camí. Dues imprudències, poden ser massa. No puc caminar sense veure a on poso el peu. 

    Sense veure a on poso el peu... És clar! No necessito veure el terra, necessito veure a on poso el peu. No em cal trepitjar entre les herbes, puc trepitjar sobre les herbes. Si són tan grans, segur que el centre de la planta aguanta el meu pes. Ho provo. Funciona! Camino de matoll en matoll i les herbes es van plegant al meu pas, estenent una catifa verda al meu davant que m’obra pas fins al terra de fang de l’altre banda. 

    La gosadia ha valgut la pena. Els flamencs m’esperen a una riba de la llacuna. M’acosto ajupit, mig amagat al costat d'un matoll que no els queda lluny i els contemplo a plaer. Els fotografio. Els dibuixo. Allà estan, només per a mi.

   Quan em canso de contemplar-los, m’aixeco i vaig cap a ells, ben dret, assegurant‑me que em vegin. Poso en marxa el vídeo del mòbil i el mantinc enfocat sobre la bandada. Aguanten. Rellisco sobre el terra enfangat. Gairebé caic, però no. Segueixo caminant fins que el primer flamenc ja no aguanta més. Un cucleig i alça el vol. Mil cucleigs el segueixen d'immediat i fan un vol preciós només per a mi. 

    Torno cap a casa amb un somriure feliç als llavis. Pel camí encara faig un altre descoberta curiosa. La llacuna és d’aigua salada. A un tros on l’aigua ja s’ha evaporat hi queda una crosta de cristalls de sal.

    M’acosto al mur verd i el passo sense pensar-m’hi gens. A mesura que avanço la catifa verda es va estenent de nou al meu davant. Penso que me la mereixo perquè aquest cop no he pecat d’omissió. 

*) Joan Barril, Pecats d’omissió, al llibre L’espai immens, Quaderns de Namíbia. [Fragment]