El poble d’Oranjemund

Aquí és a on passaré un mes. Oranjemund significa literalment “desembocadura de l’Orange” que és el riu que fa de frontera amb Sudàfrica. Està a la punta sud del desert del Namib, encaixat entre el riu i l’oceà Atlàntic, gairebé a punt de caire a l’aigua. Segons la font que es consulti, actualment la població està entre deu i vint mil habitants. Pel que he vist, m’inclino més per la primera xifra. Originalment va ser la urbanització que va muntar l’empresa de la mina de diamants per allotjar els empleats, i això encara es nota en la distribució dels carrers. Fins i tot està dividit per barris.

Hi ha el centre, amb les quatre botigues principals, els dos o tres restaurants, els clubs esportius i cases amb jardí. Un altre barri, per exemple el Okawe Village, és de vivendes més senzilles, probablement per als empleats de menys nivell dintre de l’empresa. Això sí, l’empresa es preocupava de que els seus empleats dormissin bé. A cada entrada dels village encara hi ha un cartell amb tres prohibicions: prohibit fer soroll, prohibit posar la música alta, prohibit tocar el clàxon.

A la resta del poble hi ha de tot: una escola, algunes esglésies, un teatre infantil, un gran supermercat, hospital, farmàcia, piscina municipal, camp de rugby i, naturalment, la mina de diamants als afores i omnipresent a gairebé cada racó.

Caminant pels carres del centre un té la sensació d’estar en alguna urbanització de segones residències. Carrers amples, asfaltats només al mig, amb voreres de sorra, cases d’una sola planta voltades per un jardinet amb una entrada petita per entrar‑hi a peu i una entrada pel cotxe. De tant en tant, algun parc amb gespa i jocs per a infants. Fins aquí, podria ser qualsevol urbanització com les nostres.

Però alguns detalls ens revelen que som a un altre lloc. Els pocs cotxes que passen circulen per l’esquerra i això fa que cada vegada que vull creuar un carrer miri trenta vegades a dreta i esquerra, sense saber mai de on pot venir-ne un. Per sort, en passen molt pocs i sempre a poc a poc. D’altra banda, un es troba sovint amb uns antílops grans passejant tranquil·lament pels carrers o menjant l’herba dels parcs.

Aquí en diuen gemsboks, tot i que també es coneixen com óryx. Normalment viuen al desert, però donat que la ciutat els posa a taula un plat tan suculent, no fan fàstics a l’herba dels parcs, dels parterres, dels jardins públics i fins i tot dels privats si un bada i es deixa la porta oberta. Tothom els deixa tranquils i ells han anat fent fins a convertir-se en el distintiu del poble. Els trobes representats a qualsevol cartell o anunci que faci referència al town. Al vespres un es pot trobar amb altre mena d’animals menys cordials: els xacals. També viuen al desert i també aprofiten la proximitat de la ciutat per alimentar-se amb més facilitat. Són carronyaires i de costums nocturnes, no se’n veuen tants i a més són més aviat desconfiats. Millor, no m’agraden.

Ara bé, el millor de tot en aquest poble és la gent. Cada vegada que m’he creuat amb algú pel carrer, m’ha saludat. Bé, al principi, ara ja saludo jo de seguida. Són cordials de mena, quan preguntes qualsevol cosa, et responen de seguida amb amabilitat i un somriure.

T’hi fan sentir a gust, en aquest poble.