Després de tant de temps a la civilització, el desert és una sensació de llibertat. Encara que hi faci fresca, la llum de la posta del sol provoca un encís especial. Les petites plantes mortes del terra semblen renéixer enfilades sobre les seves ombres desmesurades.Els matissos es perden, tot comença a ser plenament il·luminat o fosc.
Segons a on es posi el fotógraf, les plantes que semblen mortes es converteixen en estrelles indiscutibles de la vetllada, amb tota l'atenció de l'astre, o semblen llanguir a l'espera de temps millors. Em pregunto què passaria si de sobte comencés a ploure. Quàntes d'aquestes plantes ens demostrarien que no estan mortes, que només esperen el moment oportú per tornar a regnar sobre una sorra que mana gairebé tot l'any.
La sorra no diu res, gaudeix del joc de llums al final del dia com jo, sense pressa. L'aire no és tebi, com pensava l'home civilitzat nouvingut a aquestes terres. Però és net i deixa vagar la vista enllà i els pensaments amb ella. No tinc pressa per tornar a casa, l'espectacle mereix atenció sense neguit.
Amb la ment molt lluny, viatjant no sé ben bé per a on, em fa la sensació de veure alguna cosa que es mou. Torno a fer cas als meus ulls i descobreixo un habitant nocturn del desert que s'acosta. Sento curiositat. El miro. S'acosta trotant, com si no m'hagués vist, però manté la distància. Sé que m'ha vist molt abans que jo a ell. Aquí el inexpert sóc jo, ell és al seu món. El fotgrafio per instint mentre trota com distret. Encara me'l miro tranquil, sé que és carronyaire i m'han dit que no és perillòs. Tampoc no ho sembla. De tant en tant em mira, sembla despreocupat. Gariebé com qui no vol la cosa, la seva actitud canvia. Comença a estar més interessat en mi. Ja no trota al voltant, ara fa algun gest amb una certa intenció d'acostar-se. Com que no en sé endevinar les intencions, decideixo deixar-li la platea per a ell sol.
Jo ja tornaré en un altre ocasió, quan no sigui dia de l'espectador pels xacals.
No hay comentarios:
Publicar un comentario