Després dels Pecats d’omissió

   Amb el sol encara traient-se les lleganyes torno a veure la llacuna. Abans-d’ahir la vaig descobrir al lluny, quan ja era tard. Avui tinc tot el dia per davant. Però em fa mandra caminar tot el tros que m’hi separa, quan encara no he esmorzat. Miro amb els binocles i veig la colònia de flamencs al fons. Ha de ser maco veure’ls de més a prop. Em tenta. Em decideixo. Vaig cap allà. Al desert no és fàcil calcular les distàncies. Tot és pla, no hi ha gaire referències. Passa mitja llarga hora fins que arribo al llindar. Llavors, la sorpresa. Un mur verd no em deixa passar. 

   Hi ha una mena de cinturó d’herbes altes al voltant de la llacuna que no sé com franquejar. Tenen la mateixa forma que l’herba de pastura dels Pirineus, que neix en mil petits matolls sembrant de punts verds el terra. Però aquí cada matoll fa metre i mig d’alçada, i les fulles son rodones i punxegudes, més semblants a palla que a herba. Entre matoll i matoll no es veu el terra. Vaig palpant amb el peu amb compte, per notar a on trepitjo. Al segon o tercer pas no trobo el terra. Tiro enrere, per aquí no puc passar, no veig a on poso el peu. No oblido que tot i ser una llacuna mig seca, estic envoltat de desert. No sé quina mena de serps o altres bestioles pot haver amagades entre la gespa. Per si de cas, m’estimo més no trepitjar-ne cap sense veure-la. Torno a enrere, camino un tros més pel llindar del mur. Torno a intentar-ho. No veig el terra. No sé a on trepitjo. Torno enrere. Un tros més enllà. Ho torno a provar. El sol va fent el seu camí i començo a suar. Fa una hora que busco un pas i no el trobo. Em sembla que ho hauré de deixar. 

Llavors recordo el teu poema, Joan*:

    Penediment? Mai per les coses fetes.
    Sols els pecats d’omissió són els que couen
    quan anys més tard ens adonem
    que hauríem pogut ser uns altres
    d’haver tingut allò que s’ha de tenir
    i haver avançat amb ànsia i imprudència.

    Si no arribo fins als flamencs m'en penediré, n'estic segur. Ho he de fer. Però com? En aquesta terra la imprudència de caminar sense veure el terra em sembla excessiva, sobretot considerant que després hauré de tornar pel mateix camí. Dues imprudències, poden ser massa. No puc caminar sense veure a on poso el peu. 

    Sense veure a on poso el peu... És clar! No necessito veure el terra, necessito veure a on poso el peu. No em cal trepitjar entre les herbes, puc trepitjar sobre les herbes. Si són tan grans, segur que el centre de la planta aguanta el meu pes. Ho provo. Funciona! Camino de matoll en matoll i les herbes es van plegant al meu pas, estenent una catifa verda al meu davant que m’obra pas fins al terra de fang de l’altre banda. 

    La gosadia ha valgut la pena. Els flamencs m’esperen a una riba de la llacuna. M’acosto ajupit, mig amagat al costat d'un matoll que no els queda lluny i els contemplo a plaer. Els fotografio. Els dibuixo. Allà estan, només per a mi.

   Quan em canso de contemplar-los, m’aixeco i vaig cap a ells, ben dret, assegurant‑me que em vegin. Poso en marxa el vídeo del mòbil i el mantinc enfocat sobre la bandada. Aguanten. Rellisco sobre el terra enfangat. Gairebé caic, però no. Segueixo caminant fins que el primer flamenc ja no aguanta més. Un cucleig i alça el vol. Mil cucleigs el segueixen d'immediat i fan un vol preciós només per a mi. 

    Torno cap a casa amb un somriure feliç als llavis. Pel camí encara faig un altre descoberta curiosa. La llacuna és d’aigua salada. A un tros on l’aigua ja s’ha evaporat hi queda una crosta de cristalls de sal.

    M’acosto al mur verd i el passo sense pensar-m’hi gens. A mesura que avanço la catifa verda es va estenent de nou al meu davant. Penso que me la mereixo perquè aquest cop no he pecat d’omissió. 

*) Joan Barril, Pecats d’omissió, al llibre L’espai immens, Quaderns de Namíbia. [Fragment]

Una parella mal avinguda

       La sorra calenta del Namib acaba a la costa, capbussada al mar. Hom diria que s’enfonsa plàcidament sota el vaivé de les ones, però sota les ones no hi ha placidesa. Hi ha un fort corrent d’aigua freda que ve del sud: la Benguela. De nit, aigua i sorra dormen junts amb una son compassada. A cada sospir el mar fa una volva que puja per anar tapant el desert. Tot és calma, placidesa i foscor coberta de núvols.

         La nit ha passat sense estrelles que la il·luminin. La lluna no ha mostrat la seva cara blanca a ningú. El dia neix sense raigs de llum que el despertin de sobte. Com cada matí, el sol es troba amb un mur de núvols que l’impedeix fer l’aparició en escena pròpia d’un astre rei. I el sol es rebel·la. Reclama amb força el seu lloc al centre de l’univers, escalfa amb fúria. La sorra, submisa, l’acull amb els braços oberts. La mar es revolta, arbora onades, ronca amb força mentre la Benguela continua lliure el seu camí cap el nord.

         La sorra s’escalfa. La mar, no. Grans columnes d’aire càlid s’alcen sobre el desert, deixant un buit que l’aire del mar s’apressa a omplir. Aliat del sol, el vent bufa cada cop més fort i arrossega els núvols terra endins, lluny de la costa. La sorra viatja amb el vent.

         Els núvols marxen sense acomiadar-se. No deixen ni un trist plugim pel record. El mar viatja sota les ones, seguint un altre rumb. A mig matí el sol es sent vencedor, omple de llum i escalfor una sorra de mil colors que somriu agraïda. La mar segueix a l’aguait, presta a tornar a cobrir de núvols la terra així que el sol afluixi. Mes el sol no afluixa i el vent continua. Durant el dia fa fred, encara que el sol cremi.

            

             Al capvespre, satisfet de la seva proesa, el sol s’adorm convençut d’haver posat ordre. La sorra es refreda. El vent amaina. Les onades reposen. Tornaran els núvols i la son compassada.

             Al desert, el mar i el sol fan una parella mal avinguda. Em fa por pensar que un dia em pogués perdre per aquest desert sense estels. 

             Demà tampoc no hi haurà raigs de sol que em despertin.

El poble d’Oranjemund

Aquí és a on passaré un mes. Oranjemund significa literalment “desembocadura de l’Orange” que és el riu que fa de frontera amb Sudàfrica. Està a la punta sud del desert del Namib, encaixat entre el riu i l’oceà Atlàntic, gairebé a punt de caire a l’aigua. Segons la font que es consulti, actualment la població està entre deu i vint mil habitants. Pel que he vist, m’inclino més per la primera xifra. Originalment va ser la urbanització que va muntar l’empresa de la mina de diamants per allotjar els empleats, i això encara es nota en la distribució dels carrers. Fins i tot està dividit per barris.

Hi ha el centre, amb les quatre botigues principals, els dos o tres restaurants, els clubs esportius i cases amb jardí. Un altre barri, per exemple el Okawe Village, és de vivendes més senzilles, probablement per als empleats de menys nivell dintre de l’empresa. Això sí, l’empresa es preocupava de que els seus empleats dormissin bé. A cada entrada dels village encara hi ha un cartell amb tres prohibicions: prohibit fer soroll, prohibit posar la música alta, prohibit tocar el clàxon.

A la resta del poble hi ha de tot: una escola, algunes esglésies, un teatre infantil, un gran supermercat, hospital, farmàcia, piscina municipal, camp de rugby i, naturalment, la mina de diamants als afores i omnipresent a gairebé cada racó.

Caminant pels carres del centre un té la sensació d’estar en alguna urbanització de segones residències. Carrers amples, asfaltats només al mig, amb voreres de sorra, cases d’una sola planta voltades per un jardinet amb una entrada petita per entrar‑hi a peu i una entrada pel cotxe. De tant en tant, algun parc amb gespa i jocs per a infants. Fins aquí, podria ser qualsevol urbanització com les nostres.

Però alguns detalls ens revelen que som a un altre lloc. Els pocs cotxes que passen circulen per l’esquerra i això fa que cada vegada que vull creuar un carrer miri trenta vegades a dreta i esquerra, sense saber mai de on pot venir-ne un. Per sort, en passen molt pocs i sempre a poc a poc. D’altra banda, un es troba sovint amb uns antílops grans passejant tranquil·lament pels carrers o menjant l’herba dels parcs.

Aquí en diuen gemsboks, tot i que també es coneixen com óryx. Normalment viuen al desert, però donat que la ciutat els posa a taula un plat tan suculent, no fan fàstics a l’herba dels parcs, dels parterres, dels jardins públics i fins i tot dels privats si un bada i es deixa la porta oberta. Tothom els deixa tranquils i ells han anat fent fins a convertir-se en el distintiu del poble. Els trobes representats a qualsevol cartell o anunci que faci referència al town. Al vespres un es pot trobar amb altre mena d’animals menys cordials: els xacals. També viuen al desert i també aprofiten la proximitat de la ciutat per alimentar-se amb més facilitat. Són carronyaires i de costums nocturnes, no se’n veuen tants i a més són més aviat desconfiats. Millor, no m’agraden.

Ara bé, el millor de tot en aquest poble és la gent. Cada vegada que m’he creuat amb algú pel carrer, m’ha saludat. Bé, al principi, ara ja saludo jo de seguida. Són cordials de mena, quan preguntes qualsevol cosa, et responen de seguida amb amabilitat i un somriure.

T’hi fan sentir a gust, en aquest poble.

Desert 1

Després de tant de temps a la civilització, el desert és una sensació de llibertat. Encara que hi faci fresca, la llum de la posta del sol provoca un encís especial. Les petites plantes mortes del terra semblen renéixer enfilades sobre les seves ombres desmesurades.Els matissos es perden, tot comença a ser plenament il·luminat o fosc.

Segons a on es posi el fotógraf, les plantes que semblen mortes es converteixen en estrelles indiscutibles de la vetllada, amb tota l'atenció de l'astre, o semblen llanguir a l'espera de temps millors. Em pregunto què passaria si de sobte comencés a ploure. Quàntes d'aquestes plantes ens demostrarien que no estan mortes, que només esperen el moment oportú per tornar a regnar sobre una sorra que mana gairebé tot l'any.

 

La sorra no diu res, gaudeix del joc de llums al final del dia com jo, sense pressa. L'aire no és tebi, com pensava l'home civilitzat nouvingut a aquestes terres. Però és net i deixa vagar la vista enllà i els pensaments amb ella. No tinc pressa per tornar a casa, l'espectacle mereix atenció sense neguit.

Amb la ment molt lluny, viatjant no sé ben bé per a on, em fa la sensació de veure alguna cosa que es mou. Torno a fer cas als meus ulls i descobreixo un habitant nocturn del desert que s'acosta. Sento curiositat. El miro. S'acosta trotant, com si no m'hagués vist, però manté la distància. Sé que m'ha vist molt abans que jo a ell. Aquí el inexpert sóc jo, ell és al seu món. El fotgrafio per instint mentre trota com distret. Encara me'l miro tranquil, sé que és carronyaire i m'han dit que no és perillòs. Tampoc no ho sembla. De tant en tant em mira, sembla despreocupat. Gariebé com qui no vol la cosa, la seva actitud canvia. Comença a estar més interessat en mi. Ja no trota al voltant, ara fa algun gest amb una certa intenció d'acostar-se.  Com que no en sé endevinar les intencions, decideixo deixar-li la platea per a ell sol. 

Jo ja tornaré en un altre ocasió, quan no sigui dia de l'espectador pels xacals.

Un cop instal·lat...

   A la teva memòria, Joan.

El Namib és un desert enamorat

   Una extensió infinita de sorra de mil colors. Atrapa la seva bellesa de blancs, grocs, grisos, vermells, taronges... desborda la seva magnitud, la fama de temible. La vista no arriba a abastar tota aquella extensió de sorra seca, sense ni una gota d'aigua. Fa por pensar en quedar-s'hi atrapat: sense aigua. 

   Aigua? 

  De sobte, sí, l'aigua. En forma record, llunyà, però inoblidable. Una llera seca d'un riu que algun dia va travessar el panorama i que el desert no vol oblidar.

   Aigua! No és només un record, pel desert és aigua. Qualsevol caminant assedegat hi veuria un senyal. S'agafaria a un aigua que tot i no ser aquí, ha deixat testimoni d'haver-hi estat. I si tornés? I si tornés ara? El caminant tindria esperança.
    Pel desert no compten els caminants, ell gaudeix dels seus records. L'aigua que el va refrescar un dia no la guarda per a ningú més que per a ell mateix. Anyora els regalims que un dia el van fer feliç i li van dibuixar un paisatge inigualable al cos.

    És aquest tatuatge indeleble el delit del desert. Amb els seus records és tendre, els anyora i els protegeix. Els amaga a la vista dels menys afortunats, lluny de tot punt habitat, apartat de qualsevol perspectiva. 

   Com tot bon enamorat, conserva a la memòria aquella carícia tendra de l'aigua de la pluja, aquell regalim creixent que li va dibuixar canons a la pell. 

   Potser és per això que quan el Namib troba el mar, no gosa dir res. No deixa que cap arbre trenqui l'harmonia de la trobada, cap planta, cap flor. A penes alça una mica el seus ulls negres, deixant que la sorra de la riba aculli el vaivé de les onades sense pressa, sense neguit. Com un adolescent enamorat que per fi hagués trobat els ulls de l'estimada i no gosés fer altre cosa que mirar-los. La costa és aquell instant màgic en que cap dels dos gosa ni tan sols agafar-se de les mans per por de trencar res. La platja és el record constant de les carícies de l'aigua al desert.

 Diuen que quan plou al desert del Namib, a la costa les onades s'aturen perquè la sorra ja no està per a elles.

A tocar d'Oranjemund

 

S'acosta el dia de la partida. La barreja de sorra i civilització m'envaeix el pensament. Em costa concentrar-me en tot allò que encara és necessari. La sorra s'escola entre totes les idees i regalima notes de feines encara per fer. Xiuxiueja dubtes i preguntes, futurs incerts però no insegurs. La sorra que m'envoltarà en aquest hivern que m'espera convertit en estiu per la màgia d'un canvi d'hemisferi. Em sento com si estés al davant de la mateixa porta de la que en Miquel Martí i Pol va escriure "Via fora! Que tot està per fer i tot és possible."