El Namib és un desert enamorat

   Una extensió infinita de sorra de mil colors. Atrapa la seva bellesa de blancs, grocs, grisos, vermells, taronges... desborda la seva magnitud, la fama de temible. La vista no arriba a abastar tota aquella extensió de sorra seca, sense ni una gota d'aigua. Fa por pensar en quedar-s'hi atrapat: sense aigua. 

   Aigua? 

  De sobte, sí, l'aigua. En forma record, llunyà, però inoblidable. Una llera seca d'un riu que algun dia va travessar el panorama i que el desert no vol oblidar.

   Aigua! No és només un record, pel desert és aigua. Qualsevol caminant assedegat hi veuria un senyal. S'agafaria a un aigua que tot i no ser aquí, ha deixat testimoni d'haver-hi estat. I si tornés? I si tornés ara? El caminant tindria esperança.
    Pel desert no compten els caminants, ell gaudeix dels seus records. L'aigua que el va refrescar un dia no la guarda per a ningú més que per a ell mateix. Anyora els regalims que un dia el van fer feliç i li van dibuixar un paisatge inigualable al cos.

    És aquest tatuatge indeleble el delit del desert. Amb els seus records és tendre, els anyora i els protegeix. Els amaga a la vista dels menys afortunats, lluny de tot punt habitat, apartat de qualsevol perspectiva. 

   Com tot bon enamorat, conserva a la memòria aquella carícia tendra de l'aigua de la pluja, aquell regalim creixent que li va dibuixar canons a la pell. 

   Potser és per això que quan el Namib troba el mar, no gosa dir res. No deixa que cap arbre trenqui l'harmonia de la trobada, cap planta, cap flor. A penes alça una mica el seus ulls negres, deixant que la sorra de la riba aculli el vaivé de les onades sense pressa, sense neguit. Com un adolescent enamorat que per fi hagués trobat els ulls de l'estimada i no gosés fer altre cosa que mirar-los. La costa és aquell instant màgic en que cap dels dos gosa ni tan sols agafar-se de les mans per por de trencar res. La platja és el record constant de les carícies de l'aigua al desert.

 Diuen que quan plou al desert del Namib, a la costa les onades s'aturen perquè la sorra ja no està per a elles.

A tocar d'Oranjemund

 

S'acosta el dia de la partida. La barreja de sorra i civilització m'envaeix el pensament. Em costa concentrar-me en tot allò que encara és necessari. La sorra s'escola entre totes les idees i regalima notes de feines encara per fer. Xiuxiueja dubtes i preguntes, futurs incerts però no insegurs. La sorra que m'envoltarà en aquest hivern que m'espera convertit en estiu per la màgia d'un canvi d'hemisferi. Em sento com si estés al davant de la mateixa porta de la que en Miquel Martí i Pol va escriure "Via fora! Que tot està per fer i tot és possible."

Entrada i sortida

 

Una entrada, una sortida, el desig de que allò es quedi a dintre, que no torni. Com es surt d'una depressió veïna potser superada i en tot cas oblidada? Com es recondueix cap a un camí perdut que una meitat no vol retrobar? L'oblit es fa cada cop més present i pesa. Caldrà buscar el camí entre la sorra. Qui sap si enlloc d'engolir-lo l'ha senyalat en un paisatge llunyà. 

Sorra

        Imagino el blau del cel que no veig, en combat continu contra el vermell de la sorra, per abaixar la línia de l'horitzó tossudament oculta i llunyana. Sensació d'infinit al davant i una motxilla plena de vivències penjada a l'esquena. Sento un mar llunyà que no veig. Tot i així, calma.
Contemplo milers de kilómetres de sorra erma com una ralla que no sé si vull traspassar.

Abans caldrà buidar moltes coses de la motxilla.
Després, la sorra.
Després.

L'espai immens, Joan B

    Ens hem tornat a trobar, Joan. Recordo els anys en que et sentia per la ràdio al teu programa La República. Parlaves una mica de tot amb aquella veu d'home serè, que sap de què parla, que sap el que sap i que sap escoltar quan convé. M'agradava el teu programa i aquella sensació de respecte per les idees dels demés. La teva intel·ligència per dir alguna cosa diferent sobre allò que tothom parlava. Va ser per això que vaig recuperar el temps perdut i vaig llegir alguns dels llibres que havies escrit anys enrera i que a mi se m'havien passat per alt. Vaig riure amb el teu submarí a les estovalles, vaig viatjar lluny amb el traficant de diners i vaig fer alguna aventura més amb tu. Després, el que són les coses, vas canviar d'emisora i d'horari, i jo vaig deixar d'escoltar la ràdio. Les nostres vides es van separar. Al cap de pocs anys vaig assebentar-me que la teva se't va acabar. Vaig sentir una pena sorda i em vaig quedar amb una sensació amarga, convençut de que m'havia perdut moltes coses que em podies haver ensenyat encara i de que molta gent s'havia quedat orfe de tu. Segur que hi havia molta gent que t'estimava, Joan, encara que no t'ho digués.

    I ara has tornat a aparèixer. Saps? Me'n vaig una temporada a Namíbia. No conec el país i he fet l'habitual en aquests cassos: he entrat a Internet i he buscat informació. Entre altres (poques) coses ha sortit el teu llibre. Més ben dit, el vostre llibre, L'espai immens, els quaderns que Namíbia que vas escriure a quatre mans amb en Vicenç Villatoro. Em van venir molts records al cap i vaig voler saber què deies d'aquell país. El vaig agafar en préstec a la biblioteca i vaig tornar a sentir aquella veu teva de baix entonat i savi, que anava desgranant històries i imatges, barrejant l'exterior amb l'interior, de vegades teu i de vegades d'altri, que tan m'havien agradat sempre. Llavors vaig decidir comprar-lo, però com que ja fa temps que és editat, el vaig buscar a la Fira del llibre d'ocasió del passeig de Gràcia. No sé si hi eres o no. No et vaig trobar. Si hi eres, et vas amagar bé, perquè vaig dedicar molt de temps a buscar-te. En tornar a casa, vaig anar a la lliberia Paideia a demanar-lo. (Per cert, acabo de veure que li han reconegut la seva tasca de referent cultural atorgant-li el premi Boixareu Ginesta al llibreter de l'any. M'alegro molt per elles, crec que fan una tasca fantàstica). 

   Tornant al que et deia, Joan. Ahir vaig demanar el vostre llibre. M'agrada molt el que descrius i com ho fas, me l'enduré amb mi. El cert és que també tinc el projecte d'escriure el meu de llibre sobre la meva estada a Namibia. Serà un llibre il·lustrat, ple de imatges. Ja sé que el teu també és un llibre ple de imatges, però el meu serà una mica diferent. Jo no escric tan bé com tu, el meu llibre serà més modest. A canvi, jo dibuixo. Serà un llibre il·lustrat. I no descarto que faci alguna il·lustració al teu llibre, ja em perdonaràs. M'ha agradat retrobar-te. M'han agradat les imatges que has escrit sobre Namíbia. A veure què em trobo. Ah, per cert. M'ha fet somriure que signeu les vostres històries respectives amb les inicials. Les teves són JB. Allà a Namíbia tinc intenció de seguir prenent un whisky de tant en tant. El primer serà a la teva memòria. 

8.000 km

Namibia. Es un gran salto, no estaba previsto. Pero la vida me ha ofrecido la oportunidad de pasar una temporada allá, mitad de trabajo y mitad de turismo. Asi que le he dado las gracias y he dicho que sí, que daré este salto de 8.000 kilómetros y en noviembre me iré una temporada. Aún falta un poco, pero la decisión está tomada. Me espera el desierto junto al río Orange, y los desiertos no tienen prisa.

Ottawa

El centro de Ottawa es relativamente pequeño. En día y medio está visto. De hecho, solo tomé el autobús para volver del aeropuerto al hotel y mañana tomaré otro para ir a la estsción de tren con la maleta. El resto lo he hecho a pie. En un espacio muy pequeño contrastan edificios muy clásicos con otros de cristal enormes y con casas relativamente descuidadas.
El río Ottawa la  separa de su vecina Gatineau. Desde ésta, la fachada de Ottawa es muy bonita. Aquí otra foto como las miles que hay por la red:

La fachada del parlamento me pareció especialmente bonita.

Por la noche proyectan sobre ella un audiovisual sobre la historia de Canadá muy bien hecho.

Aunque para fachadas, ésta que encontré por casualidad el primer día. Parece como si el ayuntamiento hubiera permitido construir solo a condición de que se conservase la fachada. Del número de pisos no dijo nada:

Otros dos eificios espectaculares: el museo de arte y la catedral de Notre Dame. Están uno frente a otro.

Del museo es interesante la entrada de luz en el interior, que ofrece imágenes como estas:

Sin embargo, esta luz no ilumina ninguna sala de exposiciones. Solamente los espacios de paso. De todo lo que tienen expuesto me ha fascinado la escultura inuit. Estas son dos de las piezas más espectaculares:

En cuanto a la catedral, sorprende su interior. Muy colorido, con vidrieras, bóvedas pintadas de azul y un órgano de tubos de madera en el coro.

Hay más cosas, claro. Han sido muchas horas de andar por calles y calles. Al final, el sol se ha ido poniendo sobre la ciudad vecina de Gatineau.